BeatLog

Quan l'experimentació arriba al zènit

Richard D. James va néixer a Limerick el 1971, on als 12 anys ja desmuntava pianos i sintetitzadors amb la precisió d'un cirurgià, i als 14 començava a teixir música, convertint el caos domèstic en un primer laboratori sonor. Als 16 era resident al Bowgie nightclub, punxant acid house fins a l'alba, fins que el 1991 va debutar com Aphex Twin amb l'EP Analogue Bubblebath, un crit primigeni que l'any següent es va expandir en Selected Ambient Works 85-92, un doble vinil de 74 minuts amb 13 peces extretes de cassettes dels seus 13 als 21 anys. Els noms dels temes són tan hipnotitzants com els mateixos sons que els componen, i tal com va dir Andrew Smith a Melody Maker Des de Kraftwerk, cap artista havia entès la textura d'aquesta manera: fent música electrònica sonar tan orgànica, resonant i plena de vida.

Selected Ambient Works 85-92 és molt més que un àlbum: és un portal. Publicat el 1992 per R&S i Apollo, recull fragments gravats des dels 13 anys de Richard fins als últims experiments rave del 92, fusionant l'ànima palpitant dels bombos amb capes ambient que semblen flotar com boira sobre l'oceà de Cornwall. No és només música; és l'instant en què l'eufòria de la nit es dissol en un viatge cap a dins, on els límits entre el cos i l'ànima s'esvaeixen. I els recull gravats en cintes de cassette (que Richard va dir que un gat les va rosegar, donant-los aquesta qualitat lo-fi única), que era el que tenia a mà en aquella època.

Tha (el track nº 2, de més de 9 minuts), és el moment perfecte per travessar la ciutat amb el DiscMan. Un bombo a 135BPM corre com un cor accelerat, però els pads que creen capes i teles sonores per sobre s'arrosseguen com núvols greus, mentre murmuris de fons —samples de converses ambientals tractats amb reverb profund— et fan dubtar si els sents realment o si són ecos de la teva ment, que també podria ser. És el contrast perfecte entre accelerar i frenar, entre el cos que encara vol ballar i l'esperit que demana silenci. I la ment, o el cor, que no sap què deixar anar i què controlar.

El 7 de març de 1994, Warp Records va alliberar Selected Ambient Works Volume II, un doble àlbum beatless de 25 tracks i 3 hores 17 minuts que va deixar enrere l'èxit comercial que havia tingut l'edició del 85-92 per abraçar un culte absolut. Pitchfork el col·loca com el segon millor àlbum ambient de la història. Si el primer era un somni lúcid post-rave, el segon és un abisme on les capes es dissolen en el no-res, un lloc on el temps i l'espai deixen de tenir sentit.

Rave dels 90s en estat pur

Hi ha àlbums que són solemnitat musical i d'altres que porten tota una època i història a l'esquena. Risotto és dels segons. El 1997, any de màxima eufòria rave, Fluke va saber capturar-la amb 10 temes que són pura adrenalina controlada. Distribuïts de manera perfecta, alternant temes hyper ballables amb altres gairebé ambient per parar, respirar i pensar, no tenen cap mena de recel a fer temes llargs de més de set o nou minuts, deixant la vivència d'escoltar l'àlbum com una aventura realment ravera. Amb temes tan potents com Atom Bomb —no només un hit brutal sinó la banda sonora de Wipeout 2097, el joc de PS1 que va fer que milions de nens descobríssim The Chemical Brothers, Prodigy i aquesta bèstia anglesa de big beat i guitarres distorsionades— o sublims com Amp, ens endinsa en un projecte musical dels més atrevits i elaborats del moment.

Absurd (conegut per l'espot del VW Beetle), Squirt (pura energia), Electric Guitar (riffs impossibles posats amb molt de gust dins de l'escena techno)... són temes pensats per explotar en grans sales però amb una producció tan cuidada que funcionen igual de bé en el so més intimista. És l'àlbum perfecte per aquells que volen rave sense compromís però amb classe, el mateix que em posava al DiscMan anant o tornant de treballar i que impregnava d'adrenalina tot el meu cos.

Fluke va ser el pont perfecte entre l'electrònica de club i el mainstream dels 90s —i aquest Risotto continua sent gasolina pura per qualsevol nit que vulgui recordar-te per què l'electrònica va canviar el món.

Tot allò que sempre has volgut saber sobre el Techno i mai t'has atrevit a preguntar

En la meva croada per buscar, trobar i escoltar nous sons i tendències, aquesta col·lecció va marcar la meva adolescència musical. Recordo haver comprat el primer volum per recomanació del venedor de la botiga Tocs (ara desapareguda) i conèixer amb prou feines dos o tres noms dels dos CDs del recopilatori.

Després d'haver-lo escoltat infinitament, mai em canso de tornar als seus temes, curats i seleccionats inicialment per DJ Morpheus (del gran segell SSR). Aquestes sèries —set en total—, sortien anual o bianualment, i no podia esperar la nova. Ordenats malaltissament de manera meticulosa i didàctica, els títols de les recopilacions —totes en format sessió, mesclant temes amb delicadesa extrema— són una enciclopèdia del que era, havia estat i seria la música electrònica emergent. Marxen una mica de l'escena més Dance del moment, però sense deixar de banda que són temes ballables, ni que sigui internament.

Dins dels seus volums, artistes de renom com LTJ Bukem, Josh Wink, Move D, Thievery Corporation, Tosca, Basement Jaxx, Rhythm & Sound, Morphine, Moby, Deep Forest, Terre Thaemlitz... i molts més, omplen els minuts de vibracions electròniques.

Els títols són una declaració d'intencions complerta:

Freezone 1: The Phenomenology of Ambient (1994)
Freezone 2: Variations on a Chill (1995)
Freezone 3: Horizontal Dancing (1996)
Freezone 4: Dangerous Lullabies (1997)
Freezone 5: The Radio Is Teaching My Goldfish Ju-Jitsu (1998)
Freezone 6: Fourth Person Singular (1999)
Freezone 7: Seven is Seven is (2001)

Big Bang del Techno

Si ens posem exquisits i primirats, segur que toparíem en decidir quin, o quins, van ser els pioners de la música Techno en majúscules, però si una cosa està clara és que Kraftwerk estaria a la llista i dels primers si no ho fóssin. Perquè amb varietat d'àlbums experimentals, com l'Autobahn del 1974, o el Radio-Activity del 1975, no van fer més que demostrar que la seva dèria i fascinació pels sons generats electrònicament els permetia crear tot d'universos sonors que abans eren dificilment imaginables. El que van aconseguir amb Trans Europe Express va ser, però, traspassar la línia de l'experimentació i posar-se a l'abast del públic general, marcant una època amb el tema del mateix nom —i que no és el principal precisament—, que va ser utilitzat i re-utilitzat per Afrika Bambaataa per fer Rap Hip-Hop al Bronx, per Juan Atkins i afins per Techno a Detroit, i es va convertir en un tema que, si no és el més, ha estat samplejat (més de 103 vegades) al llarg de la seva història segons WhoSampled.

Cal dir que el "minorista" Showroom Dummies ha estat versionat també per l'eclèctica orquestra de Señor Coconut com a cha-cha-chá el 2000, quedant-ne més que ben parada.

Selva sonora

Vaig descobrir Oliver Koletzki amb el tema "Hypnotized", on la càlida veu de Fran relata una història fugaç i molt plausible d'una nit d'estiu, i aquell àlbum ja apuntava maneres. Anys després, després d'haver-se passejat per tota mena d'experiments, col·laboracions i remixos, Fire in the Jungle ens porta per una selva de sons i ambients, alguns força eclèctics, que no et deixen indiferent. Ordenat amb una precisió gairebé malaltissa i amb títols totalment explícits, és un disc que es pot escoltar de principi a final sense que res acabi sonant estrany, per més nou que sigui el terreny que trepitja.

Des del més conegut Lenny in the Sea with Dolphins fins al minorista Away, és un LP que pots posar per inspirar-te, per treballar, per començar una tarda amb converses animades o, fins i tot, per tornar cap a casa després d'una llarga nit de festa i èxits, deixant que el seu organic house t'acompanyi fins al descans.

Maduresa electrònica

La majoria coneixem Paul Kalkbrenner pels seus temes punyents i per la banda sonora de la pel·lícula Berlin Calling (2008), on, a més de signar-ne la música, n'és el protagonista. Amb tracks molt ballables i atrevits va traspassar la línia del "només techno" i va anar més enllà amb himnes com "Sky and Sand". En aquest àlbum es percep una evolució personal clara i unes ganes d'inventar i aportar completament madures: des del mateix títol fins als noms dels temes, totes les peces es presenten com "Part" i un número, aparentment desordenades, excepte el 13 (per variar ;)).

Aquesta estructura ens suggereix diferents estadis vitals en què ens podem trobar al llarg de la vida, i som nosaltres qui acabem posant nom a cada moment: ell ens dona la sonoritat i els números, i nosaltres hi projectem la història. Hi ha, com a mínim, tres maneres d'escoltar aquest àlbum: tal com ve originalment, reordenant les parts per construir la teva pròpia biografia sonora o, simplement, deixant que soni en l'ordre que et vingui de gust. Difícilment cap d'aquestes lectures et decebrà.

Elegància trip-hop en estat pur

Molts vam descobrir Massive Attack amb el seu primer àlbum, i des d'aleshores és un d'aquells grups que o t'enganxa o el deixes passar. Amb Protection, el seu segon treball, el grup porta l'elegància a un altre nivell i consolida una manera molt particular i original de produir: col·laboracions amb Tricky, jocs de samples que miren tant cap a KLF com cap a The Doors i una atmosfera que confirma que el trip-hop no era una moda passatgera, sinó un llenguatge propi amb vocació de futur.

La influència del disc va ser tan gran que Mad Professor en va fer una reinterpretació sencera, batejada irònicament com No Protection, convertint les mateixes idees en un laboratori de dub i reverbs infinits. Fins i tot un dels videoclips associats al disc, dirigit per Jonathan Glazer, continua sent referència gairebé tres dècades després per la seva originalitat visual i la manera com tradueix l'hipnotisme de Massive Attack en imatges.

Hipnotitzant i meravellós

Debut absolut de Portishead, aquest Dummy de 1994 va ser el disc que em va endinsar de ple en l'univers trip-hop de Bristol, amb les lletres íntimes i profundament personals de Beth Gibbons guiant cada nota. Cançons que encisen per la seva tendresa suau i el seu ritme subtil, dissenyades com un viatge complet des de la portada fins a l'ordre perfecte de les pistes —gairebé una experiència trascendental. Temes com "Numb", "Sour Times" o la icònica "Glory Box" (que va sortir a la banda sonora de Stealing Beauty), et transporten a un estat mental intensament lúcid, predisposat a pensar, sentir i crear.

L'àlbum perfecte per desconnectar

Publicat el 1998, Sunday 8PM va consolidar Faithless com una de les formacions més visionàries de l'escena electrònica britànica, aprofundint en la dimensió espiritual de la música de ball i convertint el club en un temple modern on emoció i transcendència convergeixen. Des de l'eufòria icònica de God Is a DJ fins a la introspecció melancòlica de Killer's Lullaby, el grup articula un llenguatge fet de beats hipnòtics, textures sofisticades i la veu gairebé xamànica de Maxi Jazz, que confereix a l'àlbum una força quasi litúrgica. Vint-i-cinc anys després, aquesta catedral sonora continua fascinant per la seva producció precisa, l'equilibri entre himnes de pista i moments contemplatius i la seva capacitat per demostrar que l'electrònica pot ser alhora espai de comunió i forma d'art amb profunditat.

Un viatge electrònic profund

Mestres de la repetició hipnòtica amb el seu "Looped" estès fins a la sacietat, Kiasmos despleguen camps sonors planers i extensos sobre un ritme 4/4 que no es fa mai feixuc, sinó gairebé meditatiu. Temes com "Burnt" o les relectures que apareixen al seu Looped EP porten aquesta fórmula a un punt àlgid, entre el techno minimalista i una emotivitat gairebé cinematogràfica. En directe, com en la seva actuació al Sónar de Barcelona, el duo islandes-faroès converteix aquests patrons repetitius en una experiència física i col·lectiva, amb pujades lentes que es fusionen amb visuals i llums fins a crear un autèntic estat de trànsit compartit.
És música ideal per obrir sessions de DJ, per migdiades profundes o per tardes reflexives que, sense adonar-te'n, poden derivar en nits memorables.

Techno amb ànima

El tema "Savage Garden" (2022) em va portar a descobrir Koen Groeneveld i una electrònica de club amb molta classe. Tot i no comptar amb gaires àlbums llargs pròpiament dits, el productor ha anat construint el seu catàleg a base de singles i versions alternatives de cada peça, configurant un univers sonor molt coherent. En aquest llançament —disponible només en format digital— sembla concentrar alguns dels seus millors tracks, on la potència gairebé industrial conviu amb melodies emotives, perfecte per aquells moments en què cal energia pura però amb elegància i un toc d'underground sofisticat.

Synthwave revival

Vaig descobrir Abakus gairebé per casualitat amb el tema "Wasted Feeling", dins d'un àlbum clarament rítmic i ballable. Endinsant-me en la seva història i discografia, vaig anar veient com teixeixen universos de sintetitzadors lluminosos i ritmes lleugers que els fan especialment agradables d'escoltar durant llargues estones.
Acompanyen molt bé hores de feina o concentració amb peces més suaus com "Futurism pt.1" o "That Much Closer to the Sun", i també són capaços d'encendre tardes i nits mítiques amb el que us porto avui.