Com molts altres nens, una de les primeres extraescolars que vaig fer va ser música. Com tants altres, em va acabar avorrint. I com molt pocs, el professor de piano em va dir que portaria un ordinador que tenia avorrit a casa per seqüenciar música. I així, amb poc més de 10 anys, estava transcrivint partitures amb Cubase, entenent events MIDI, i «jugant» amb un ordinador que tenia una abella per cursor.
Més endavant, però no gaire, amb un company de classe vam fer un
grup ecologista. Vam ser els impulsors de la campanya «Publicitat
no, gràcies!» al nostre barri.
Amb el mateix company, pocs
anys després, vam començar a muntar i vendre ordinadors clònics a
través de revistes de compra-venda entre particulars.
En plena adolescència, coincidim uns dies de vacances amb una
parella que fa ràdio, i decideixo que jo també ho vull provar.
Així que em poso a estudiar so. Amb un company fem el so
directe d’un curtmetratge. Després una maqueta i la postproducció
de so del curtmetratge. Sense saber com, tenim una cua de gent cada
estiu demanant-nos que els hi donem un cop de mà per fer
l’enregistrament, postproducció, o fins i tot doblatge, del so del
seu curt.
Amb un equip de gent d’un d’aquests curts fem un estudi de postproducció amb una vida curta però intensa: 3,14 films. Jo em dedico al so, un parell més fan postproducció i edició de vídeo amb un iMac G3. I és que amb tot això amb prou feines som a l’any 2000.
Després ve la meva primera instal·lació audiovisual: un estudi
de post-producció amb dues sales de racks, 4000 números de cable,
un molt bon mestre, i certes dificultats per soldar
connectors.
S’acaba la instal·lació i em conviden a marxar
precisament per no saber soldar prou bé, així que converteixo l’art
de la soldadura de cable en una necessitat.
Al cap d’un any rebo una trucada: el meu mestre, el que em va convidar a marxar per no saber soldar, em reclama com a ajudant en un nou estudi. I realment li és igual si sé soldar o no. El què busca és algú que l’ajudi a solucionar problemes, a veure errors en el projecte audiovisual, i a coordinar l’equip de gent. Però és que jo m’he obligat a aprendre a soldar. Una cosa més a la llista.
Després venen uns anys a Ona Música i Ona Catalana, combinats amb manteniment d’estudis de postproducció i soldadura de placa. Instal·lacions domèstiques d’alt standing amb qualitat d’estudi de so. I la curiositat pel control. Control domòtic. Ser capaç de controlar altres màquines, i d’escoltar què diuen aquestes màquines, i saber com reaccionar a les preguntes i a les respostes.
Així que fem un Museu amb el Carles i uns quants més. El cap del
projecte se m’emporta a l’empresa que acaba de crear. I al cap de
poc temps, una gran pregunta: Què en penses, de Crestron? I la meva
resposta: Que en vull aprendre!
I aquí comença la classe: amb això pots saber això, combinant-ho amb això altre passa una cosa
diferent. Em segueixes? Si? Doncs d’aquí unes setmanes s’inaugura
el museu, i vull que el Crestron el facis tu.
Torna a aparèixer la gestió d’equips, la coordinació tècnica, la instal·lació, relacions amb clients i proveïdors, assessoria tècnica,...
I l’objectiu és el mateix de sempre: Que la feina surti bé, que els nostres clients segueixin confiant amb nosaltres, i que l’ambient de treball sigui agradable